1. Geografia d' Espanya. Grans línies (relleu, hidrografia i principals paisatges econòmics)

El relleu

El relleu s'articula al voltant d'una gran unitat central, la Meseta, d'elevada altitud mitjana (650 m), encara que el sector septentrional és lleugerament més alt que el meridional.
La Meseta està quasi totalment envoltada de sistemes muntanyosos: serralada Cantàbrica al N, serralada Ibèrica des de la serralada Cantàbrica al SE, Sierra Morena al S, i muntanyes més baixes a la frontera N amb Portugal. La Meseta és dividida pel Sistema Central, el qual s'estén des de la serralada Ibèrica a Portugal. La part meridional de la Meseta baixa suaument vers Portugal, mentre que la transició de la zona septentrional a Portugal és marcada per un territori accidentat i muntanyós. 

La hidrografia

L'ordenació del relleu espanyol origina una gran desproporció entre l'extensió del vessant fluvial atlàntic (400 839 km2) i mediterrani (182 661 km2). L'Ebre, l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània, recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). A la desembocadura forma un ampli delta. Altres rius mediterranis són: Ter, Llobregat, Túria, Xúquer i Segura. Els grans rius del vessant atlàntic són: Miño amb el seu afluent, el Sil; Duero amb la major conca fluvial de la Península (98 160 km2), que recull les aigües de l'Esla, Carrión i Pisuerga per la dreta i del Tormes per l'esquerra; Tajo, el més llarg dels rius del territori, amb els seus afluents Tajuña, Henares, Jarama, Alberche, Tiétar i Alagón; Guadiana, que forma frontera amb Portugal en el seu tram inferior; i Guadalquivir, amb els seus afluents Genil, Guadiana Menor, Guadajoz i Guadalbullón, i que és navegable des de Sevilla fins a la mar. Els rius del vessant cantàbric són curts però de cabal abundant i regular.

Paisatges econònomics

• La pesca a Espanya: 

       -Espanya és una potència pesquera mundial perquè la pesca desembarcada té molt valor comercial i la flota de vaixells és nombrosa i competitiva. El sector pesquer té una gran capacitat empresarial i disposa de mà d’obra qualificada. A la dècada de 1970, la flota pesquera espanyola va assolir un gran desenvolupament: va modernitzar la seva flota, amplià els caladors i multiplicà les captures. Des de 1973 la pesca ha hagut d’afrontar una crisi que es pot atribuir, entre d’altres, a dos factors: aesgotament de les espècies y dificultats a les àrees de pesca d’altura

• L'agricultura a Espanya:

         -Els principals cultius són blat, ordi, remolatxa sucrera, blat de moro, patates, sègol, civada, arròs, tomàquets i ceba. El país té vinyes també extenses i horts de cítrics i oliveres. El 2005 la producció anual (expressada en tones [Tm]) de cereals va ser de 14 milions. Les condicions climàtiques i topogràfiques fan que l'agricultura de secà sigui obligatòria en una gran part d'Espanya. Les províncies del litoral mediterrani tenen sistemes de regadiu des de fa temps, i aquest cinturó costaner que anteriorment era àrid s'ha convertit en una de les àrees més productives d'Espanya, on és freqüent trobar cultius sota plàstic. A la vall de l'Ebre es poden trobar projectes combinats de regadiu i hidroelèctrics. Grans zones d'Extremadura estan irrigades amb aigües procedents del riu Guadiana per mitjà de sistemes de reg que han estat instal·lats gràcies a projectes governamentals . Les explotacions de regadiu de petita mida estan més esteses per les zones de clima humit i per l'horta de Múrcia i l'horta de València.

• Turisme

La principal potència econòmica a Espanya és el turisme i aón més afecta és en la zona de la costa (Mar Mediterràni). Cada vegada hi ha molt més turistes que acudixen en busca de tranquilitat i un clima més càlid que el seu.
                     

2. Incidència de la Història en la modificació d'un paisatge: evolució del tossal de l'Alhambra, Toledo, Sagunt.

Alhambra 

L'Alhambra és una ciutat palatina andalusí situada a Granada (Espanya). Es tracta d'un ric palau i fortalesa que allotjava al monarca i la cort nassarita del Regne de Granada.
Aquesta ciutat és un lloc turístic molt important, durant el 2010 va tindre 2.170.250 visitants.
El Comitè del patrimoni mundial de la UNESCO va declarar l'Alhambra i el Generalife de Granada com Patrimoni Cultural de la Humanitat en la seva sessió del dia 2 de novembre de 1984 i ha sigut candidata a ser una de les noves set meravelles del món.

Toledo

Toledo és la capital de la província de Toledo i al mateix temps de la comunitat autònoma de Castella-La Manxa. L'any 1986 el seu centre històric fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO. Està situada a 71 kms al sud-sud-oest de Madrid a 569 metres d'altitud i rodejada pel riu Tajo. Toledo és coneguda com la ciutat de les tres cultures (ja que van conviure els cristians, els arabs i els judeus), així com la "ciutat imperial", per haver residit en ella l'emperador Carles V.

Sagunt

Sagunt és un municipi del País Valencià que es troba en la comarca del Camp de Morvedre. Aquest municipi té una història molt important. Aquesta va començar al segle V quan els pobladors van construir muralles per a protegir-se i va haver un gran desenvolupament curtural i econòmic. Este important creiximent es va veure truncat pel exèrcit cartaginés amb la direcció d'Aníbal, l'any 219 a.C. va destruir la ciutat després de 8 mesos d'asedi i d'una heroica resistència de els saguntins front al invasor. Este fet va originar la segona guerra púnica i després de la victòria romana es va iniciar un nou procés d'expansió i gran desenrrollament, passant a anomenar-se Saguntum. Degut a les constants i sucesives invasions de bàrbars, alans, vàndals, gots i bizantins, en el segles V, VI y VII, va sufrir una recesió important. Per el segle VIII, va caure davall el domini àrab. A partir d'aquesta època va ser quan el topònim Saguntum cambia a Morbiter; més tard es va denominar Morvedre , denominacions derivades de muri veteres (muros viejos) de l'Edad Mitjana. Davall la dominació musulmana va conèixer un nou esplendor i com a resultat es van construir banys, palacis, una mesquita i escoles. En el any 1098 va ser reconquistada per el Cid Campeador, encara que la reconquista definitiva i la seua volta a la cristiandat es va produir en 1238 amb Jaime I, iniciant-se una època en que van conviure en la mateixa població judeus, moriscos i cristians. Segles més tard, va sufrir durs atacs durant les guerres de les Germanies, les guerres de Sucesió (1701-1714), la guerra de la Independència (1808-1814) i las Carlistes (1833). A principis del segle XX, es va desarrollar la indústria siderúrgica fins a la década de els huitanta, en la que es declarada zona de preferent localització industrial el que supondrà la diversificació de el seu teixit productiu, convertit Sagunt en un de els més importants centres econòmics de la Comunitat Valenciana.

3. La prehistoria

La Prehistòria

Prehistòria és un terme utilitzat sovint per a descriure el període anterior a la història escrita ja que és l'etapa de la història que abraça des de l'aparició de l'ésser humà (fa uns 2.500.000 anys) fins a l'aparició dels primers documents escrits (cap al 3.000 a C.).
Aquesta etapa es pot dividir en altres tres etapes (segons la tècnica utilitzada per a treballar la pedra) : el Paleolític, el Neolític i l'edat dels metalls.

- Paleolític: (2.500.000 a.C.-10.000 a.C.). És el període més gran de la vida de l'home a la Terra. Es pot dividir en tres:

• Paleolític Inferior (inici al 2.500.000 a C)
• Paleolític Mitjà (inici al 180.000 a C)
• Paleolític Superior (inici al 40.000 a C)

-Neolític: (9.000 a. C. – 3.000 a. C.)

-Edat del metalls: (Des de l'any 2.500 fins al 1.000 a.C.)

En aquells temps, els hòmens, agrupats en hordes poc nombroses, es dedicaven a la caça, a la pesca i a la recol·lecció de productes naturals. Vivien en cavernes, ixents rocosos, cabanyes de fusta o de pell.

4. Les invasions mediterrànies

 L'Edat Antiga

L'Edat Antiga és una època històrica que coincidix amb el sorgiment i desenrotllament de les primeres Civilitzacions (Egipte , Grècia, Roma, etc) , també conegudes com a Civilitzacions Antigues. L'inici d'este període està marcada pel sorgiment de l'escriptura (al voltant de l'any 4000 a.c.)i finalitza amb la Caiguda o afonament de l'Imperi Romà d'Occident.

Les Invasions Mediterrànies

El Mediterràni està sufrin un gran cambi en la seua ecología debit a diversos motius. Una de les majors amenaçes és  la provocació per l’aument d’especies exótiques. Les víes d’ingres de dixa especials al mar Mediteràni són varies, i la situación és cada vegada més preocupant.

Història antiga de la Península Ibérica és la subdivisió de la ciència histórica i la periodización del temps històric corespondent a l’Edat Antiga general i limitada espacialmente a la Península  Ibèrica. Cronológicament comenta a finals del segle II i acomençaments del I mileni a.C.

Des de finals del segre XI a.C. fins aproximadamente el segle VI a.C.

La Península Ibèrica és rica en: plata i or.

Els pobles indoeuropeus és van asentar fundamentalmente a Catalunya i a la Meseta, des de aón és van expandir al nort i al oest penínsular.

Aquestos pobles van conèixer el fero i tenien una ecònomia basada en l’agricultura i la ganaderia, i tenien un ritual funerari que consisteix en depòsitar les cenises dels morts en urnes.

                     

5. Cartago i Roma

Cartago

Cartago és una ciutat de Tunísia, dins la governació de Tunis, a uns 10 km al nord-est de Tunis i té 20.715 habitants.  El municipi actual fou creat per decret el 15 de juny de 1919, i el 25 d'octubre de 1983 se'n va separar el municipi de Cartago. Les ruïnes de Cartago foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.
L'imperi cartaginés va ser la més important potència marítima de tot el Mediterrani, arribant a rivalitzar comercialment amb Fenícia, fins a les crides Guerres Púniques. La ciutat de Cartago va ser fundada en el 814a.C. Cartago estava governada per una oligarquia comercial. Els caps d'estat eren els denominats sufets, que eren en un principi capitans militars, que a més actuaven com a jutges i administradors. Cartago també va superar en un cert moment el poder del seu metrópoli. Quant a l'economia, l'imperi cartaginés va dependre en els seus començaments de Tartessos o Gadir, de les que s'obtenien grans quantitats de plata o estany, empleat per a fabricar el bronze. Els cartaginesos comerciaven amb una gran quantitat d'articles; buscaven articles primaris com a vi, dàtils, pedres precioses, marfil, or, és

Roma

Roma és la capital d'Itàlia i està a 22 km de la Mar Mediterrània. Aquesta ciutat té 2,711,476 habitants. El centre històric de Roma, forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO.
Segons la tradició romana, la ciutat de Roma va ser fundada l'any 753 a.C. pels bessons Ròmul i Rem a les vores del Tíber, esta xicoteta ciutat va florir i es va desenrotllar fins a arribar a ser considerada durant l'època prèvia a la República, superior als seus veïns, fent-se cada vegada més forta a mesura que s'apoderava de mes territoris. Ja en la República, al voltant de l'any 270 a.C. Roma dominava tota la península Itàlica i seguia la seua expansió. Este imperi que a partir del s. I a.C. seria governat per emperadors, va créixer i va absorbir ciutats i territoris que hui en dia comprenen mes de 40 països amb 5.000 Km., d'un extrem a un altre.

Guerres púniques

Les Guerres Púniques van ser una sèrie de tres guerres que van enfrontar entre els anys 264 a.C. i 146 a.C. a les dues principals potències del Mediterrani de l'època: Roma i Cartago. La causa principal de l'enfrontament entre ambdues potències va ser el conflicte d'interessos entre les existents colònies de Cartago i l'expansió de la República Romana. 
El primer xoc es va produir a Sicília, part de la qual es trobava sota control cartaginès. Al principi de la Primera Guerra Púnica, Cartago era el poder dominant del Mar Mediterrani, controlant un extens imperi marítim, mentre que Roma era el poder emergent a Itàlia. 
Al final de la Tercera Guerra Púnica, després de la mort de centenars de milers de soldats en tots dos bàndols, Roma va conquerir totes les possessions cartagineses i va arrasar la ciutat de Cartago, amb el que la facció cartaginesa va desaparèixer de la història.
La victoriosa Roma va emergir com l'estat més poderós del Mediterrani occidental i la més poderosa ciutat del món clàssic. La derrota aclaparadora de Cartago va suposar un punt d'inflexió que va provocar que el coneixement de les antigues civilitzacions mediterrànies passés al món modern a través d'Europa i no d'Àfrica.

6. Romanització i cristianitació

La romanització
La romanització el procés d'aculturació que van experimentar les diverses regions conquistades per Roma, pel que els dits territoris van incorporar els modes d'organització politicosocials, els costums i les formes culturals emanades de Roma o adoptades per ella. 
Òbviament va ser un llarg procés, desigualment assimilat pels diversos territoris i pobles, els que al rebre el llegat romà van aportar els seus propis particularismes. Va ser possible per la unitat política de l'Imperi, per la força ordenadora del seu Dret, per la base lingüística d'un idioma comú i fins per la xarxa de vies i comunicacions que van formar la infraestructura del gegantí món romà.
La conquista d'Espanya per Roma i la colonització subsegüent constituïxen un fenomen capital que determinarà el sentit de la vida i cultura hispàniques fins als nostres dies. D'una banda va generar la unitat política de la Península per mitjà de la superació de la fragment d'adaptació política d'èpoques anteriors; en segon lloc va integrar als pobles ibèrics en aquella gran empresa cultural que, protagonitzada per Roma, va conduir en suma a la creació d'Europa i al sistema de valors propis de la societat occidental. 
Va ser de major intensitat en el sud i l'est i de menor intensitat i més tardà en l'oest i nord. El començament del procés data de l'any 218 a. de C., quan les legions d'Escissió van desembarcar a Empúries per a enfrontar-se als cartaginesos. En una primera fase es va procedir a la conquista militar (fins al segle I a. de C.) . En una segona fase, quan encara no havia sigut conquistada gran part de la Península, es va procedir a una assimilació cultural del territori.

La cristianització
Cristianització és el procés pel qual el món romà abandona la religió tradicional i abraça la religió de Crist.
Esta religió procedent de Palestina s'havia estés per tot l'Imperi, però suposava un desafiament a l'autoritat imperial perquè atacava als altres cultes i a més negava el caràcter diví de l'emperador. Este fet li va guanyar una sèrie de persecucions entre les que destaquen les de Decio i Dioclecià. No obstant això dos dates són especialment significatives en el desenrotllament del cristianisme: l'any 313 per l'Edicte de Milà l'emperador Constantino declara la llibertat de cultes en l'Imperi Romà, amb això s'acaben les persecucions; i 380, any en què l'emperador Teodosi en l'Edicte de Tessalònica convertix al cristianisme en la religió oficial de l'Estat.

7. Les invasions bárbares. Els visigots

L'època medieval

L'Edat Medieval va transcurrir en els segles V i XV, i és el periòde de la civilització occidental. Es va iniciar en l'any 476, amb la caiguda de l'Imperi Romà d'occident i es va acabar en 1492 amb el descubriment d'Amèrica.

Invasions bàrbares a la Península Ibèrica
La Hispania Visigoda és la denominació del período històric que abarca l'asentament del poble visigot en la Península Ibèrica, entre medis del segle V i acomençaments del segle VIII.
Una de les capitals ocupades va ser Galicia, aquesta no soles va ser ocupada per els suevos sino també per els asdingos. Els asdingos és van desplasar hacia la Lusitania i la Carthaginense.

Els visigots
Els visigots eren el poble germà que van dominar la Península Ibèrica durant 250 anys. Nos van deixar la seua cultura i el seu art, que aún podem admirar en algunes esglèsies, com la de San Juan de Baños (Palencia). Era un poble guerreroque poc a poc es fa anan romananitzan.
             

8. La invasió islàmica: emirat i califat.

Al-Àndalus

Va ser el territori de la península ibérica que va estar davall el poder musulmà durant l'Edat Mitjana, entre els anys 711 i 1492. 

Història

Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirenaiques. Aquesta conquesta, encara que tingué alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències. Així per exemple, l'establiment dels àrabs a l'est peninsular començà propiciada pel pacte d'Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del regne visigot de Toledo, que canviava terra per privilegis. D'aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes. Concretament, l'entrada a la península dels musulmans es produí en el desembarcament de Gibraltar en 27 d'abril de 711, sota el comandament del cabdill Tàriq ibn Ziyad, i el seu cap Mussa ibn Nussayr. I poc després, el 19 de juliol, els visigots foren derrotats, i el seu rei Roderic fou mort en la batalla de Guadalete. 

Emirat de Còrdova

El 773, Abd-al-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam. Tot i això, el vertader organitzador de l'emirat independent fou Abd-al-Rahman II, qui delegà els poders en mans dels visirs. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.
A l'arribada al tron d'Abd-al-Rahman III en 912, la decadència política de l'emirat era un fet. Intentà imposar la seua autoritat i acabar amb les revoltes i conflictes.

Califat de Còrdova

El 929, Abd-ar-Rahman III proclama el califat de Còrdova, declarant així la independència religiosa del califat abbàssida, a Bagdad. La proclamació tenia un doble propòsit: per una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb Bizanci i assegurar el subministrament d'or.
Al 927el poder del califat es va estendre i al nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la pau. 
És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el 1010 amb la guerra civil pel tron que es desencadenà entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam II, i els successors del seu primer ministre, Almansor. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com taifes.

9. La lenta reconquista cristiana

La lenta reconquista cristiana

Segons alguns academics, el termi es historicament inexacts, doncs els reines cristians que van reconquerir el territori peninsular es van constituir amb la posterioritar a la invació islàmica, a pesar dels intents de algunes de les monarquies per presentar-se com hereders directes del antig reine visigot. Es va tratar mes be de un afan de legistació politica de aquests reines, que del fet es consideraben reals heredes i descendets dels visigots, i també l'intent dels reis cristians (especialment Castilla) de justificar les seus conquistes, al cosiderar-se hereders de sang dels gods.

10. La convivència de les tres religions i les tres cultures

LA CONVIVÈNCIA DE LES TRES RELIGIONS I LES TRES CULTURES.

Jueus

El judaisme  es la religio del poble judeu. Es la mes antiga de les tres religions monoteistes majoritaries i una de les tradicions religioses mes antigues que encara se practiquen. La majoria dels dogmes i l'historia del  judaisme  son el fonament del cristianisme, i l'orige de l'Islam està vinculat teologicament per mig del personage d'ABRAHAM.L'Historia dels judeus en Espanya escomença en l'HISPANIA romana. En l'Espanya migeval els judeus constituiren una de les comunitats mes prosperes de la seua historia, tant baix el domini musulma com, posteriorment, en els regnes cristians, abans de que en 1492 fosen bandejats pels Reins Catolics. En l'actualitat soles uns pocs mils de judeus viuen en Espanya, pero els descendents dels judeus espanyols, els sefardites, constituixen aproximadament un quint de la poblacio judeu mundial.

Cristianisme

Cristianisme a Espanya te una llarga história : gairebe dos mil anys,segons la llegenda que REMUNTA ELS SEUS ORÍGENS a L'EVANGELITZACIÓ de la peninsula IBÈRICA, en el MATEIX SEGLE I, PER L'APÒSTOL SANTIAGO el MAJOR (VINCULAT als HISTÒRIES de la MARE de DÉU del Pilar de SARAGOSSA i del MIRACULÓS TRANSPORT del SEU CADÀVER FINS COMPOSTEL · la), i PER SANT PAU, el VIATGE a HISPÀNIA ÉS improbable, PERÒ de QUI ALMENYS consta la SEVA VOLUNTAT EXPRESSA d'EMPRENDRE:. Eixire per a Espanya, passant per vostra ciutat, i se que la meua anada ahi conte en la plena bendicio de Crist. Despres de haver segut impost com religio oficial en l'ultim segle de l'Imperi romà, el cristianisme pati les vicissituts d'una prolongada Edat Mija, que escomençà experimentant la segregacio entre l'arrianisme que portaven els invasors germanics i el catolicisme dels HISPANORROMANOS (fins la conversio de RECAREDO en 586), per a passar a enfrontar-se en l'Islam en la Reconquista, periode que presencià tant la tolerancia com els intents d'ERRADICACIÓN entre religions alternativament dominants.
L' islamisme
L'islam és una religió monoteista abrahàmica el dogma de fe es basa en el llibre de l'Alcorà, el qual estableix com a premissa fonamental per als seus creients que «No hi ha més Déu que Al · là i que Mahoma és l'últim missatger d'Al · là». La paraula àrab Allah, espanyolitzada com Al · là, significa 'Déu' i la seva etimologia és la mateixa de la paraula semítica El, amb la qual es nomena a Déu en la Bíblia. Els erudits islàmics defineixen a l'islam com: «La submissió a Déu l'Altíssim a través del monoteisme, l'obediència i l'abandó de la idolatria». El llibre sagrat de l'islam és l'Alcorà, 5 dictat per Al · là a Mahoma a través d'Jibril (l'arcàngel Gabriel). Els seguidors de l'islam es denominen musulmans. Testifiquen que Mahoma és l'últim dels profetes enviats per Déu i segell de la Profecia.

Cultura musulmana és l'expressió utilitzada pels historiadors per descriure totes les pràctiques culturals dels pobles islamitzats , sobretot en el passat . Es considera que la cultura musulmana davant l'Edat Mitjana a l'Occident , època que coincideix amb la màxima extensió que van arribar a tenir els diferents regnes de tronc musulmà .

11. La monarquia autoritària: els Reis i el descobriment d'Amèrica

L'història Moderna

L'edat moderna és la tercera de les etapes en què es divideix tradicionalment la història a Occident. És un període que es comprén entre els anys 1453 amb la caiguda de Constantinoble i el 1789 amb la Revoluvió Francesa.

La monarquia autoritària: els Reis Catòlics i el descobriment d'Amèrica

Els Reis Catòlics és el títol que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França.
En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però totes dues corones van conservar els propis sistemes d'organització, independents i clars. Van començar la colonització de les illes Canàries. Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seua capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la ciutat de Santa Fe.
Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies per una nova ruta cap a l'oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d'octubre de 1492.

El descobriment d'Amèrica 

El més important va ser el descobriment d'Amèrica, que va succeir el 12 d'octubre de l'any 1492. Més tard la problació europea i aisiàtica es va esdeventar de la existència d'aquest continent gràcies a Cristòfor Colom que , curiosament, es deu a un error ja que la finalitat del viatge era pegar la volta al món (ja que sontenia la teoria de que el món era redó (la societat d'aquella època creia que era una explanada))

12. Els Àustria i l'expanció per Europa i Amèrica.

A principis del segle XVI, Carles I va ocupar el tron de la monarquia hispànica i va instaurar la dinastia crida d'Habsburg o d'Àustria, va ostentar el títol d'emperador per la seua herència alemanya, però en el regnat del seu successor, Felip II, els territoris austríacs van quedar deslligats dels àustria hispànics. Amb els monarques del segle XVII o Àustria Menors, Felip III, Felip IV i Carles II, l'imperi va començar una lenta decadencia. Carlos d'Habsburg, hereu d'un imperi. - Carles I d'Espanya i V d'Alemanya (1516-1556) va acumular una gran herència: per part materna (era fill de Juana de Castella, hereva dels Reis Catòlics) heretar el regne de Castella, Navarra, la Corona d'Aragó, els territoris italians i les possessions americanes i per part paterna (era fill del príncep alemany Felipe d'Habsburg) va heretar els Països Baixos, Luxemburg i el Franco Comtat.

Els problemes interns. - Carles I, educat a Flandes, va arribar a la Península en 1517, sense parlar castellà i rodejat de consellers flamencs." "En 1520 va ser a Alemanya, enmig del malestar cada vegada major de la població, que va esclatar en unes quantes revoltes: La de les Comunitats (1520-21) va tindre lloc en unes quantes ciutats de Castella com a protesta dels gentilhòmens (Padilla, Brau i Maldonado) , els artesans i els comerciants per a la política econòmica. Les Germanies (1519) van esclatar en la Corona d'Aragó, sobretot a València, on va ser una revolta d'artesans i d'agricultors que demanaven l'accés als càrrecs municipals i la millora dels arrendaments del camp.

Els conflictes exteriors: 
La defensa de l'autoritat imperial i del catolicisme per part de Carlos va comportar nombroses guerres: contra França (1525-1544) , el seu gran rival a Europa, també contra els turcs (1529-1541) , que amenaçaven la zona del Danubi i el Mediterrani. Una part dels prínceps alemanys va recolzar les posicions de Luter (protestantisme) i es van enfrontar a l'autoritat política de l'emperador iniciant llargues guerres de religió. A pesar dels èxits inicials, l'emperador va haver d'acceptar finalment, a la Paz d'Augsburg, la igualtat del catolicisme i del protestantisme. L'arribada de plata i d'or Durant el segle XVI es va produir una gran demanda de productes per a les noves terres d'Amèrica, un gran creixement del comerç i una ingent aportació d'or i plata d'Amèrica. Esta situació no va millorar les condicions econòmiques i socials de la població, ja que l'entrada d'enormes quantitats de metall preciós va provocar un efecte de pujada dels preus, que va fer disminuir el poder adquisitiu de les classes populars i va reduir el seu nivell de vida. L'economia. - La demanda de productes agrícoles a penes va poder ser coberta amb la producció dels regnes hispànics.

La política de la monarquia va afavorir als exportadors de llana, però la indústria artesana també va veure augmentar la demanda, sent el sector del comerç el que va experimentar un major desenrotllament. . 
La demografia. - Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va augmentar, especialment a Castella, encara que la població urbana era escassa i poques ciutats superaven els cinc mil habitants. La societat. El predomini social radicava en la noblesa, especialment en els títols de Castella i els Grans d'Espanya. Junt amb el clero, la noblesa acumulava un percentatge altíssim de les rendes i riqueses del regne i no pagaven impostos. Els no privilegiats eren majoritàriament llauradors, subjectes al pagament de tributs i qualsevol classe d'obligacions: rendes senyorials, delmes, etc. En la societat hi havia grups diferenciats segons la procedència ètnica o religiosa, així trobem, a més delscristias nvells, els moriscos i els jueus conversos.

13. El segle d'or de la cultura i l'art.

EL SEGLE D'OR DE LA CULTURA I L'ART

CULTURA:

Durant els segles XVI i XVII va tindre lugar un importat desarrollo del art i la cultura en Espanya. Els reis es van convertir en mecans es dir: prtectors-d'arquitectos, pintors i escultors. Surgen en aques moment els més importants literaris i autors de l'obra d'art en aquestos camps. Per alló li van donar a aquesta època el nom de "Segle d'Or"

ART:

Els arts del segle d'or es van desarrollar entre un doble model: Italià i Flandes. Italià es converità en paradigme de lo modern front a les formes medievals. Pedro Berruguete viatjarà a Urbino i entrarà en contacte amb el cort de Federico de Montefeltro. Hernando Llanos i Hernando Yáñez de la Almedina van ser influits per Leonardo da Vinci Juan de Borgoña va estar en el taller de Ghirlandoi, Rafael va incoure decisivament en Juan de Juanes. Pintors com Pedro de Machaca, Luis de Vargas, Gaspar Becerra, Pedro Rubiales, Navarrete el Mundo... van estar en Italia en el segle XVI.

14. Els Borbó sel segle XVIII

L'època contemporània

L'època contemporària comença comença amb l'estallit de la Revolució Francesa en l'any 1789 fins als nostres dies, en els que s'han viscut coses com les Guerres mundials.

Els Borbó del segle XVIII

En Espanya, el segle XVIII va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII, tot i que l’èxit de les seves mesures és força qüestionable.
En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic. 
En el camp de la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb França (pactes de família), donat el parentiu entre ambdues famílies reials.
Hi van haver cinc Borbons que van ocupar el tron espanyol des de 1700 fins a 1808: Felip V, Lluís I, Ferran VI, Carles III i Carles IV.


Felip V (1700-1724 i 1724-1746)
Va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes (Corts, Diputació del General, etc.) a través dels Decrets de Nova Planta, mitjançant els quals es liquidava l’estructura de monarquia composta dels Àustries per donar pas a un Estat centralista.

LLuís I (1724)
Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola. El jove rei, però, va caure malalt de verola i va morir havent regnat tant sols set mesos intranscendents en la història de la monarquia espanyola. Així, Felip V va haver de retornar al tron espanyol.

Ferran VI (1746-1759)

Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus: des de 1748, data de la firma del Tractat d’Aquisgrà que cloïa la Guerra de Successió austríaca, fins a la seva mort, Espanya no va prendre part en cap altra guerra. Ferran VI va dedicar els seus esforços a continuar la política d’implantació de l’absolutisme monàrquic i a la reconstrucció econòmica del país, tasca per a la qual va comptar amb la col·laboració de ministres com el marquès de l’Ensenada que va crear els pòsits de cereals.

Carles III (1759-1788)

Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Però el seu programa reformista va ser frenat per l’esclat de l’anomenat Motí d’Esquilache (1766), un aixecament popular contra el ministre que tenia el seu origen en l’escassetat de subsistències que patia el país, tot i que, possiblement, va ser promogut des dels sectors privilegiats que es veien perjudicats per la nova política reformista.

Carles III va saber envoltar-se de ministres eficients en el seu intent de treure Espanya de la decadència a través de les reformes il·lustrades. 
Quant a la política exterior, va renovar els pactes amb França i va signar el tercer Pacte de Família (1761), pel qual Espanya va tornar a les guerres europees intervenint en la Guerra dels Set Anys. El país també va intervenir aliat amb França en la Guerra d’Independència dels Estats Units afavorint els rebels i, per la Pau de Versalles de 1783, va poder recuperar Menorca i la Florida.

Carles IV (1788-1808)

El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució.

Respecte del context internacional, en un primer moment, Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables. Caiguda la Convenció jacobina, però, Carles IV signaria el Tractat de Sant Ildefonso (1796) que l’aliava amb la França del Directori i posteriorment amb la França napoleònica i que portaria Espanya a la guerra amb Anglaterra i a les desfetes de San Vicente (1797) i Trafalgar (1805). Tots aquests conflictes van conduir a un trencament de les relacions normals amb els mercats colonials, fet que comportaria greus conseqüències econòmiques.

16. Els contrastos del Segle XIX: monarquia enfront de república. Conservadors enfront de liberals

Monarquia 

La crisi de la monarquia borbònica: La reacció de Carles IV davant la Revolució Francesa va ser la declaració de guerra a França (1793-1795). La guerra va ser un fracàs i, a partir de 1799, Manuel Godoy es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a la Gran Bretanya. Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya amb l’excusa de conquerir Portugal, aliat dels britànics, on aspirava a repartir-se beneficis amb els francesos, però el descontentament d’una part de la població va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808) que va comportar el cessament de Godoy i l’abdicació de Carles IV quan es disposaven a marxar cap a Baiona convidats per l’emperador francés.

17. La independència d'Amèrica

Causes de la indpendència

El malestar a les colònies venia de feia dècades, però va esclatar, a principis del segle XIX, en forma de guerres d’independència per diversos factors: la difusió de les idees il·lustrades, amb els principis de llibertat i igualtat de la Revolució Francesa, l’èxit de les colònies britàniques amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776 i , per últim, el descontentament dels burgesos criolls (fills d’espanyols nascuts a Amèrica).

La fi de l’Imperi hispanoamericà.

La Guerra del Francès també va suscitar la formació de juntes a les colònies hispanoamericanes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte ni van acceptar l’autoritat de la Junta Central Suprema. 
Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents. Finalment, Espanya va perdre la gran majoria de les seues colònies (excepte Cuba, Filipines i Puerto Rico).

Els problemes de les noves repúbliques

Les noves repúbliques americanes van nàixer amb greus problemes, perquè els interessos dels cabdills locals criolls van impedir la creació d’una Amèrica unida i així va acabar fragmentada en múltiples repúbliques.
El poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política va portar els nous governs a oblidar-se de les necessitats de la població indígena, dels esclaus de raça negra i de les classes populars en general. Per això, la societat postcolonial hispanoamericana ja va nàixer amb grans desigualtats socials i econòmiques que s’han anat reforçant al llarg del temps mitjançant les dictadures.