En unes terres situades en el pla, òptimes per al cultiu i les pastures i properes a recursos hidrològics, arranca la història de Castalla. Aquest fet va ocórrer durant l’III mil·lenni a. de C., en el període conegut com el calcolític, i el Mas dels Alfasos va ser el lloc escollit pels nostres avantpassats agricultors i ramaders per a assentar-se. Un mil·lenni després, durant l’edat del bronze, el terme municipal apareix jalonat per assentaments, com l’Alt de Paella, el Cabeço dels Campellos, el Castell de Castalla i la Foia de la Perera, orientats al control i/o explotació del territori .
Durant la cultura ibèrica, mil·lennis més tard, l’estratègica situació del turó del Castell de Castalla no va passar desapercebuda per als ibers contestans. La documentació arqueològica indica l’existència d’un assentament, entre els segles II-I aC., que controlava el territori circumdant. La seua ocupació va continuar després de l’arribada dels romans, durant els segles I aC.-V dC. Aquests també es trobaven en altres llocs del terme municipal, com Cabanyes.
(restes dels ibers)
L’edat mitjana marca l’inici del que possiblement siga el període històric més destacat de la població. En el segle XI els musulmans van alçar la primera fortificació –ḥiṣn–, en el turó del castell, que es va convertir en el cap administratiu de la comarca, que al seu torn depenia de la taifa de Dénia. D’ell depenien assentaments menors, com les alqueries de Almarra, Casa de l’Escrivà, Onil, o la Torreta de Cabanyes. En 1244, Castalla s’incorpora pacíficament a la Corona d’Aragó. Com part del regne aragonès es troba en la frontera amb el Regne de Castella, establerta en la Línia Biar-Busot, tal com estipulava el Tractat d’Almizra signat per ambdós regnes el mateix any. I, igual que en l’etapa andalusina, Castalla i el seu castell seran l’epicentre de la comarca. En 1287, al rei Alfons III atorga carta de poblament a Castalla, el que va suposar el seu desenvolupament com vila. Anys més tard, 1362, el rei Pere IV fa lliurament de la vila i el seu castell a Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure, primer senyor de Castalla, per a assegurar el seu defensa davant possibles atacs del Regne de Castella durant la guerra dels dos Peres (1356-1369). Aquest fet va provocar la transformació completa del castell, plasmada amb la construcció del Palau i el Pati d’Armes. En aquesta mateixa centúria, i al llarg del segle XV, es produïx l’expansió i desenvolupament urbà de la població. En un primer moment, la vila emmurallada es trobava als peus del turó. L’Ermita de la Sang, en el seu moment església parroquial, la porta d’accés, els dos llenços de muralles, o les restes de l’aljub, són prova d’això. Quan aquest espai es va fer insuficient, es va iniciar l’ocupació progressiva cap a les terres del pla.
La construcció de l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció i de la Torre Grossa del castell (segle XVI), o l’edificació de l’Ajuntament (segle XVII); són fites destacables en l’edat moderna. Sense oblidar el posicionament de Castalla, durant la guerra de successió espanyola (1701-1714), en suport de Felipe V, fet que li va valer el títol de Muy Noble, Fiel y Leal (1708).També en el segle XVIII, després de llargs plets contra els seus senyors, Castalla va aconseguir tornar a les mans de la Corona (1730).
Informacíó trobada al diari de Servei Municipal de Patrimoni Cultural de Castalla escrita per Juan Antonio Mira Rico
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada