14. Els Borbó sel segle XVIII

L'època contemporània

L'època contemporària comença comença amb l'estallit de la Revolució Francesa en l'any 1789 fins als nostres dies, en els que s'han viscut coses com les Guerres mundials.

Els Borbó del segle XVIII

En Espanya, el segle XVIII va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els monarques de l’entronitzada casa de Borbó van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII, tot i que l’èxit de les seves mesures és força qüestionable.
En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les nacionalitats peninsulars, van modernitzar l’exèrcit i la marina i van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic. 
En el camp de la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb França (pactes de família), donat el parentiu entre ambdues famílies reials.
Hi van haver cinc Borbons que van ocupar el tron espanyol des de 1700 fins a 1808: Felip V, Lluís I, Ferran VI, Carles III i Carles IV.


Felip V (1700-1724 i 1724-1746)
Va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes (Corts, Diputació del General, etc.) a través dels Decrets de Nova Planta, mitjançant els quals es liquidava l’estructura de monarquia composta dels Àustries per donar pas a un Estat centralista.

LLuís I (1724)
Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, el seu pare va abdicar i li va cedir la corona espanyola. El jove rei, però, va caure malalt de verola i va morir havent regnat tant sols set mesos intranscendents en la història de la monarquia espanyola. Així, Felip V va haver de retornar al tron espanyol.

Ferran VI (1746-1759)

Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus: des de 1748, data de la firma del Tractat d’Aquisgrà que cloïa la Guerra de Successió austríaca, fins a la seva mort, Espanya no va prendre part en cap altra guerra. Ferran VI va dedicar els seus esforços a continuar la política d’implantació de l’absolutisme monàrquic i a la reconstrucció econòmica del país, tasca per a la qual va comptar amb la col·laboració de ministres com el marquès de l’Ensenada que va crear els pòsits de cereals.

Carles III (1759-1788)

Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Però el seu programa reformista va ser frenat per l’esclat de l’anomenat Motí d’Esquilache (1766), un aixecament popular contra el ministre que tenia el seu origen en l’escassetat de subsistències que patia el país, tot i que, possiblement, va ser promogut des dels sectors privilegiats que es veien perjudicats per la nova política reformista.

Carles III va saber envoltar-se de ministres eficients en el seu intent de treure Espanya de la decadència a través de les reformes il·lustrades. 
Quant a la política exterior, va renovar els pactes amb França i va signar el tercer Pacte de Família (1761), pel qual Espanya va tornar a les guerres europees intervenint en la Guerra dels Set Anys. El país també va intervenir aliat amb França en la Guerra d’Independència dels Estats Units afavorint els rebels i, per la Pau de Versalles de 1783, va poder recuperar Menorca i la Florida.

Carles IV (1788-1808)

El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució.

Respecte del context internacional, en un primer moment, Espanya va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables. Caiguda la Convenció jacobina, però, Carles IV signaria el Tractat de Sant Ildefonso (1796) que l’aliava amb la França del Directori i posteriorment amb la França napoleònica i que portaria Espanya a la guerra amb Anglaterra i a les desfetes de San Vicente (1797) i Trafalgar (1805). Tots aquests conflictes van conduir a un trencament de les relacions normals amb els mercats colonials, fet que comportaria greus conseqüències econòmiques.